Article: Els primers dies a l'escola

Abans de finalitzar el curs us volem fer arribar un article publicat a la revista Infància núm. 186. Aquest escrit tracta sobre el procés d’adaptació i la importància dels primers dies a l’escola, basat en l'experiència de La Font del Rieral.

Un any més hem obert les portes de la nostra escola bressol. Tot s’inicia amb uns primers dies molt delicats per a tothom:  infants, mares, pares i educadores. Un període on afloren molts sentiments i noves sensacions mai viscudes abans. La incorporació dels infants i les famílies a l’escola és un procés que comporta molts canvis emocionals i d’organització familiar. També l’escola s’ha de preparar per tal d’acollir tothom (especialment els infants) de la millor manera possible.

Els infants han de conèixer uns adults i altres nens i nenes desconeguts fins ara; al mateix temps, les famílies han de deixar els seus fills a càrrec d’altres persones i, també, les educadores necessiten un temps per conèixer i establir unes relacions tranquil·litzadores amb els infants, intentar canalitzar les emocions, respondre preguntes, dubtes, etc. 

Hem estat reflexionant sobre aquest primer moment d’adaptació i que pot ser de patiment per als infants, per a pares i mares. El canvi pot comportar per a les criatures  un risc de desestabilització i desequilibri emocional; ara bé, l’infant té capacitats innates per poder superar aquesta situació si està acompanyat, d’una manera respectuosa, en tot moment per l’adult. Atès que no podem girar l’esquena a la realitat que ens toca viure, una societat que canvia dia a dia, la nostra tasca com a professionals és intentar oferir un espai amable i de qualitat on l’infant trobi una acollida tranquil·la i relaxada en aquesta etapa de la seva vida que tot just comença.

A partir de la nostra experiència, del nostre coneixement i de les nostres observacions, pensem i creiem que realitzar aquest procés d’adaptació d’una manera lenta, gradual i acompanyada, és el millor per a l’infant. Ja fa dos cursos que proposem a les famílies fer costat als seus fills i filles dins l’escola i realitzar una separació gradual. Prèviament s’ha parlat amb les famílies del comportament i les normes que s’han de complir sempre que acompanyin els seus fills; aquest procediment els servirà de guia a l’hora d’estar-se a l’escola i també els ajudarà a sentir-se part integrant de la comunitat educativa.

Les pautes són:

·         Buscar un lloc on es trobin còmodes dins l’estança i mantenir-s’hi.

·         No demanar o incitar l’infant en cap moment perquè vagi a jugar.

·         Deixar que l’infant decideixi en quin moment vol anar a jugar.

·         No intervenir en petits conflictes que es puguin ocasionar. L’educadora farà de moderadora.

·         Al cap d’una hora, o abans si es creu necessari, la família i l’infant han de marxar de l’estança.

·         Poden passejar per l’escola junts per a conèixer els diferents espais.

Aquest procés d’adaptació ja l’expliquem durant la jornada de portes obertes; anem veient amb sorpresa la resposta de les famílies que cada vegada estan més conscienciades d’acompanyar els seus infants en aquests moments. Hi ha famílies que demanen uns dies de permís a la feina, n’hi ha d’altres que es reserven dos o tres dies de vacances, vénen avis i àvies. Hi pot haver alguna família que no té la possibilitat de combinar-s’ho; l’escola entén aquesta situació i busquem conjuntament la manera més còmoda i tranquil·la de solucionar-la. Pensem que els infants que ja porten alguns cursos a l’escola no tenen la necessitat de fer el procés tan llarg. Hem observat que aquests ja reconeixen l’espai i en moltes ocasions també coneixen l’educadora, vénen molt contents. Recomanem igualment que els primers dies vinguin poques hores a l’escola.

Així doncs, veient els resultats d’aquest procés d’adaptació, pensem que és un bon camí per intentar aconseguir una escola viva, segura i acollidora, on tothom pugui tenir el seu espai. D’altra banda creiem que és una bona manera d’establir uns vincles de confiança que ajudaran els infants i les seves famílies. Amb aquest desig de fer de l’escola un espai viu, on tothom hi té cabuda, aquest curs vàrem proposar als pares i mares que acompanyaven els seus infants a les estances durant aquest període, tasques senzilles i útils: fer pilotes de feltre, de llana, cosir vores a teles, confeccionar saquets... Tot un seguit de materials que els infants podran manipular i amb els quals gaudiran durant les estones de joc. Els resultats han estat sorprenents, la situació dins l’estança es va relaxar molt. Les famílies estaven entretingudes en la seva tasca, sense deixar, però, d’observar el seu infant, i es creà un clima distès i de confiança. Aquestes activitats van ajudar a no precipitar-se a l’hora d’actuar amb els infants, a donar temps, a agafar seguretat, a deixar fer amb tranquil·litat.

Les educadores hem fet una valoració molt positiva d’aquests primers dies i estem molt satisfetes de com, entre tots, s’ha dut a terme. El fet que les famílies hagin pogut gaudir d’aquests dies a les estances els ha donat més seguretat amb les educadores i una major confiança a l’hora de deixar-nos els seus fills. També hem pogut observar que els infants es queden més tranquils amb les educadores i són capaços de canalitzar la seva angoixa més promptament.

Aquesta experiència tant satisfactòria del procés d’acollida ens anima a continuar treballant per tal d’aconseguir el benestar dels infants i de les famílies.

Mina Vilardebò i Montserrat Miró, educadores de l'EBM La Font del Rieral.

Activisme... Calma!!!

Article publicat a la revista Infància número 154. Gener-febrer 2007. AM Rosa Sensat. Barcelona.

La relació amb els infants ha de partir de respectar la seva autonomia i el seu ritme de desenvolupament. Des d’aquesta perspectiva, les “rutines” quotidianes, com a moments de relació, tenen un gran valor i cal preparar-les perquè siguin de qualitat, plenes de respecte i contingut pedagògic.

Un dels principals objectius en l’educació dels més petits és afavorir, facilitar la progressiva adquisició de la seva autonomia, que arribi a ser autònom com a persona, que pugui ser, fer i decidir per ell mateix, i procurar concedir molta atenció en què el seu desenvolupament emocional sigui equilibrat, estable i segur.
L’escola bressol ha de promoure en els infants el desenvolupament de la capacitat de relacionar-se, la seva capacitat de conviure: escoltar, comprendre, tolerar, interactuar, cooperar i compartir amb els adults i amb els altres infants, establint la base d’unes relacions afectives sòlides i segures amb els adults que en tenen cura.
Si partim de l’objectiu que el nen ha d’arribar a ser autònom, és necessari que comencem per respectar-li l’activitat autònoma, la llibertat de moviments, el procés evolutiu, partint del principi que l’infant és competent des que neix. Cal garantir un entorn ric i estimulant que reforci l’interès de cada nen i, al seu torn, amb uns educadors que l’acompanyin tot respectant-ne el desenvolupament.
El nen ha de desenvolupar-se com persona i com membre de la societat. Hem de respectar-lo com persona, assegurar-li una atenció el més individualitzada possible, que li permeti establir unes relacions personals estables, plenes de tendresa, confiança i empatia, que li seran d’una gran influència per prendre consciència d’ell mateix, afavorir la seva autonomia, assegurar la seva personalitat i adquirir les habilitats socials necessàries per a la convivència. 

La meva reflexió pretén donar valor a l’organització de les activitats, anomenades «rutines» quotidianes (higiene, menjars, etc.), perquè considero que les nostres relacions amb els nens, en els moments que en tenim cura, són molt importants des d’una perspectiva educadora.

Hem de repensar aquestes «rutines» i donar-los una major importància en la distribució del temps passat amb els infants. Hem de reformular, preparar i «programar» més minuciosa i conscientment aquest tipus d’activitats, perquè aquestes «atencions» siguin de qualitat, i tinguin més «contingut» pedagògic. Hem d’impregnar aquestes «rutines» de respecte i d’empatia cap als nens, per a contribuir, també amb elles, que els nens arribin a ser més equilibrats emocionalment i més autònoms.

La doctora Emmi Pikler va elaborar, durant el seu treball a Lóczy, una espècie de «coreografia» on tots els aspectes de la relació i la comunicació amb el nen quedaven detallats minuciosament i va aconseguir unes relacions envoltades d’una qualitat extrema.

L’experiència de Lóczy ens demostra, i ens descobreix, la importància de garantir la qualitat en l’atenció que donem als infants en aquests moments de les rutines quotidianes.És també, i especialment en aquests moments, quan els nens aprenen a prendre consciència d’ells mateixos, i a percebre i comprendre el món que els envolta.
Si els hem tractat amb respecte, atenció i comprensió, els infants podran relacionar-se també de manera respectuosa, confiada, i comprensiva amb els seus companys i amb la societat en general.
Sovint, en la nostra pràctica diària en les escoles, no concedim la importància que mereixen aquests moments, aquestes «rutines quotidianes». Rutines que haurien de servir per establir una relació de complicitat amb els nens. Els moments del menjar o del canvi de bolquers, els vivim amb rapidesa, ansietat i nervis.Aquestes tasques les fem el més ràpidament possible, sovint com si es tractés d’un treball en cadena, sense gairebé adonar-nos de l’infant del qual ens hem ocupat. Sense percebre, de vegades, durant el menjar, el perquè de la desgana, o de les reaccions negatives davant de canvis en els aliments.

No tenim temps, no podem parar, hem d’acabar aviat, no podem atendre’ls com seria convenient. Considerem aquestes activitats com rutinàries, repetitives, pesades, incòmodes, i especialment estressants durant els menjars. 

Normalment som capaços de programar unes activitats diàries per als infants de cada grup: jocs amb aigua, farina, joc heurístic, etc. Però, en canvi, som incapaços de pensar, de considerar, d’organitzar o de «programar» aquests moments, aquestes activitats, per aprofitar-les per establir relacions càlides i afectuoses amb els infants, per estimular la seva participació i cooperació, i per conèixer-se millor mútuament.

Hauríem d’intentar integrar la pedagogia en aquestes rutines, en aquestes activitats quotidianes, donar-los hi la importància que mereixen i no limitar-nos, no obsessionar-nos a buscar o organitzar activitats o jocs artificials per estar amb els nens. Hauríem d’aprofitar-les per, també per comunicar-nos amb ells, per transmetre’ls els valors de fons que persegueix la nostra pedagogia (comprensió, tolerància, respecte, cooperació, etc.).

No aprofitar aquests moments per a la relació i buscar altres ocasions i activitats per a aquesta fi, ens crea un sentiment de pressa, de no gaudir dels moments que ja estem junts, ni tampoc aprofitar-los per iniciar l’infant en la participació i cooperació durant el canvi de bolquers i els menjars, de no tenir en compte la seva evolució, de no respectar els seus ritmes, les seves apetències o els seus gustos. En definitiva, això ens impedeix procurar-li el respecte que es mereix com a persona. Ens preocupem dels objectius finals, de quines adquisicions ha de fer, però no del camí fet, del procés, del com evoluciona cada infant en particular, segons les seves capacitats. 

Per què no pensem a donar més temps a cada infant, o en la possibilitat de distribuir-lo d’una altra forma?
Per què els menjars s’assemblen més a una carrera d’obstacles que a un moment agradable d’aprenentatge i relació?

Per què tanta pressa per proposar-los menjar en grup, quan ja pot asseure’s en una cadira i menjar a taula, sense tenir en compte el ritme de participació de cada infant?

Per què no aprofitar millor el temps d’acollida, com a moments individuals de comunicació amb l’infant i la família?
Hauríem de donar més importància als moments que estem amb els nens, durant els canvis de bolquers, els menjars, i convertir aquests moments de «rutines quotidianes» en moments clau per establir una relació, moments clau per a l’educació.

Per què no els programem, per què no els repensem i els organitzem afavorint l’autonomia del nen i els aprofitem per crear unes relacions sòlides i estables amb ells?

La nostra actitud, com educadors que acompanyem l’infant en el seu creixement ha de basar-se en:

• Escoltar les seves demandes i donar respostes adequades que li aportin seguretat.
• Parlar, comunicar-li què anem a fer amb ell, amb paraules clares i concises. Demanar-li cooperació, però sense imposar-li, afavorint un diàleg de cooperació des de petit.
• Mirar, mirar-lo, mostrar-nos atents per assenyalar-li que l’estem veient, que ho tenim en compte, que compartim vivències.
• Agafar-lo amb mans tendres i respectuoses, no amb brusquedat, ni manipular-lo, transportar-lo i tractar-lo com si fos un objecte inanimat i no com a una persona.

El benestar del nen depèn, en gran mesura, de la manera com el toca i l’agafa l’adult, en donar-li temps, respectar-li el que necessita per participar, respondre i actuar. El seu temps, el temps de l’infant, diferent del temps dels adults.
Que les atencions que rep l’infant siguin de bona qualitat, depèn també de l’actitud autèntica de l’adult. Del seu sincer i profund interès pel benestar del nen. Cal que el nen senti que tot ell és important. Durant els àpats, l’essencial no és que la quantitat de menjar que li oferim, se la mengi tota, sinó que l’infant, mengi amb plaer segons la seva gana, que descobreixi el plaer dels bons sabors i la satisfacció de la sacietat.

Reflexionem sobre com organitzem, a la nostra escola, amb el nostre grup d’infants, les «rutines» i com podem donar-los un altre contingut, tot omplint-les de respecte i atenció.

Podrem constatar que, quan aprenem a escoltar millor els infants, quan els donem unes respostes més adequades, quan donem més valor a tot el que fem amb ells, quan aprofitem més els moments de relació individual, l’ambient es torna més tranquil per a tots.

I especialment per als mateixos infants, perquè en rebre una atenció més individualitzada, senten que són importants per a l’adult, se senten respectats i valorats per algú que acull les seves necessitats i els dóna respostes adequades. Això influeix en l’infant positivament i no necessitarà buscar altres maneres de cridar l’atenció de l’adult, perquè rep disponibilitat i afecte del seu entorn. El nen que se sent respectat i atès en les seves necessitats serà un nen capaç de jugar de manera més autònoma i concentrada.

Si reorganitzem el temps de la jornada i concedim més importància al temps de les «rutines», l’ambient es tornarà més amable, més tranquil, més agradable, d’intercanvi i diàleg, on el respecte per l’infant serà un valor fonamental. El respecte per aquest infant actiu i competent. 

Evitem aquesta separació absurda, fictícia, entre rutines i activitats pedagògiques. No forcem i imposem «programes». No considerem pesades i dures obligacions com les cures higièniques i les necessitats fisiològiques. No ens obsessionem per fer-les ràpidament, i tenir temps per proposar activitats educatives. Totes les activitats, tots els moments, totes les relacions, totes les cures són, efectivament, educatives.

En el dia a dia, res no és banal, res no és rutina, sinó que tot depèn del valor que s’atribueixi a cada moment de la relació amb l’infant.

Cal viure les rutines quotidianes amb plaer, concediu-les hi una major rellevància i ompliu-les de contingut de bona qualitat i intencionalitat educativa.

El cervell del bebè!

De nou, la Dari (educadora d'una escola bressol de Figueres) ha volgut col·laborar en el nostre blog! Aquest cop, vol compartir amb nosaltres un vídeo molt interessant del programa d'Eduard Punset, anomenat Redes. 

Així doncs, es tracta d'un petit documental que parla del funcionament del cervell del bebè durant els dos primers anys de vida. En ell, també hi trobareu una interessant entrevista amb la psicoterapeuta i psicoanalista Sue Gerhardt, que exposa la importància de conèixer el desenvolupament mental dels nadons, i de com el tracte que se'ls dóna pot influir en el present i en el futur de l'infant. 

Moltes gràcies Dari!

Entrevista a Rosa Jové

La Bea, mare de la Júlia de l'estança Arc de Sant Martí, ens ha fet arribar el següent enllaç d'audio sobre l'Entrevista a Rosa Jové , per compartir amb tots vosaltres.
 

Rosa Jové és llicenciada en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, està especialitzada en psicologia clínica infantil i juvenil, i psico-pediatria (infants de 0 a 3 anys).

És autora de diversos llibres sobre criança com: “Dormir sin làgimas”, “La crianza feliz” o “Sin rabietas ni conflictos”. En ells defensa la criança amb respecte pel nen,la comprensió i l’empatia.   

MOLTES GRÀCIES!!!

Gaudir dels fills

Entrevista de Mercè Miralles, extreta de la revista Presència del 3 al 9 de juny del 2011

Tant la mare, i el pare, com el fill haurien de disfrutar. Això explica el pediatre Carlos González en conferències, llibres, consultoris... Reivindica l’afecte i la llibertat de la criança.

Carlos González fa anys i panys que és pediatre, però va saltar a la “fama” amb el llibre Omple’m de petons (Angle Editorial), en castellà Bésame mucho. González s’ha convertit en referent de la criança natural i la lactància materna. Tot i que el que planteja no és pas nou, sona fresc després de molt de temps d’insistir als pares: ‘no l’agafis a coll’; ‘Les farinetes tenen més aliment’; ‘T’està prenen el pèl’... Quan, d’entre els lectors, van dormir amb els pares? Segons el que explica el doctor González, van tenir molta sort. A molts pares, però, els preocupa que els seus fills siguin dependents.   

 - “Les persones, quan tenen nens petits, es preocupen per unes coses... És un fet que hi ha molts adolescents que només mengen patates amb quètxup i pizza. Mai, com a pediatre, cap mare m’ha demanat què pot fer amb aquest problema. En canvi, de mares de bebès que et diuen que van començar amb la fruita fa dues setmanes i no hi ha manera... D’aquestes, a grapats. Pot tenir importància que estigui dues setmanes sense fruita?”

- No sabria què dir-li.

- “I la qüestió de dormir amb els pares és de la mateixa índole. Es fan unes disquisicions sobre si s’hi acostumarà o no! Penses que als sis anys el tindràs al llit? I si hi fos, que no hi serà, seria un problema? Imagina’t: el teu fill mai s’apuntarà en una banda de neonazis, mai fumarà porros, però en canvi dormirà al teu llit... No hi firmaries? Són problemes que, en primer lloc, no es plantejaran, i si es plantegessin serien lleus.”

- Ara que és habitual que es tinguin pocs fills, moltes mares són “novelles”.

-“Les mares es trobem molt soles. Segur que quan un periodista comença, n’hi ha un algun altre que fa tres o cinc any s que hi és i li diu: ‘Això es fa així i això d’aquesta altra manera’. Passa en tots els oficis. El nen que comença a l’escola a jugar a polis i lladres -si és que encara s’hi juga-, i n’aprèn d’un nen més gran. Però les mares rarament tenen relació amb una mare d’un any o tres més. Tenen relació amb les de la seva quinta, les iguals, o amb la pròpia mare, que abans tenia 20 anys menys que ella i que ara en té 30 o 35 més... De la mare, molt equivocadament, penses que està antiquada i que no et pot ensenyar res. I de les altres, les iguals, tampoc en pots aprendre res, perquè no saben res tampoc.”

Tradició i criança

- És com si es trenqués una cadena d’aprenentatge...

- “No hi ha una tradició, i sembla que el que es fa ara és el que s’ha fet tota la vida. Si parlessis amb una mare de fa 10 anys et diria que no existia al xarxa antiofegament...”

-La xarxa què???

-“Veus? Jo sé que des de fa un any... És com una malla d’aquelles de posar cinc quilos de taronges, però petita. Hi poses un tros de fruita dins i el nen va xuclant. I ara hi ha mares que pensen que si el nen no ho fes servir es moriria! Hi ha un cert grup de gent que diu que no agafis el nen a coll, que es malcria; que no te’l fiquis al llit, que no en sortirà mai, o que vagi a la guarderia, que s’espavila, i per l’estil... I la gent es pensa que sempre s’ha fet així, i es fa així des de fa 10 o 15 anys! Però, en canvi la gent no preguntava a la seva mare, a la seva àvia.”

- Això de la guarderia...

- “No és que hi hagi mals professions, però legalment es permeten vuit nenes per professora el primer any i a partir d’una certa edat, dotze. A la majoria de països europeus són quatre nens per adult, i fins a tres. No es pot cuidar vuit nens! Si algú té trigèmins segur que l’Ajuntament li facilita una persona que l’ajudi. Si només que tinguis bessons segur que demanes ajuda a l’àvia, la sogra... Com pot ser que algú pugui cuidar vuit nens? No hi ha temps de donar biberons i canviar bolquers. En canvi, en cara es creu que si portes el nen a la guarderia s’espavilarà, aprendrà abans a caminar, abans a parlar i es socialitzarà... Com vols que es socialitzi amb set nens que tampoc parlen ni caminen? Els nens es socialitzen a casa, amb els pares, que els canten cançons, que els expliquen contes, que els porten a visitar llocs... Es socialitzen a la societat i no apartant-los de la societat.”

Éssers maliciosos?

- A vegades, sobretot en qüestions de dormir o de menjar, se sent alguns pares que diuen que el seu nadó els pren el pèl.

- “Sí, és increïble. Això de prendre el pèl, és a dir: ‘Ho faré per molestar, però no ho necessito’... És impossible que hi faci. El bebè no té la capacitat de prendre el pèl, ni prou maldat. El cas és que hi ha poques mares a les quals això se’ls acudeixi espontàniament. Ho han sentit a dir. Així és com et van posant en contra dels teus fills.”

- En contra?

- “Si el primer dia de casada totes les amigues et diguessin que el teu marit s’aprofitarà de i tu t’ho creguessis... quant trigaries a divorciar-te? No et pots relacionar amb una persona partint d’aquesta base: el meu fill em prendrà el pèl i jo he de buscar la manera de defensar-me!.”

- Vaja.

- Un dia d’aquests vaig llegir a la premsa un article en què uns senyors parlaven dels joves, que si van ser nens sobreprotegits, i és clar, ara... Aquesta reflexió l’he sentit en contra del meu llibre, Omple’m de petons. Em diuen que els nens, per culpa d’ell, estan sobreprotegits. Rumiem una mica... Els que no se’n van de casa, els ni-ni, a tots plegats, com els van criar...? Són els que es van criar als setanta i vuitanta, i la majoria  van anar a la guarderia, no els van agafar a coll...”

- Quin neguit.

- “Tenir fills s’està convertint en una cosa desagradable. La meva àvia en va tenir set, i mai no la vaig sentir a plorar: ‘Quina desgràcia, estic carregada de fills, quina vida tan terrible he tingut! Si hagués tingut més mitjans...’. I no tenia rentadora, no bolquers, ni nevera... Ara, amb el primer fill hi ha qui ha està desitjant que acabin les setze setmanes i tornar a treballar, perquè els cau la casa a sobre. Però és que és evident: tot allò que és agradable de tenir fills està prohibit! No hi ha ningú que et digui: ‘No li rentis la roba, que s’hi acostumarà i després estaràs trenta anys rentant roba’, i en canvi és veritat.”

- Altres coses, en canvi...

- “ ’No l’agafis a coll perquè sempre estarà a coll’... Això sí que és mentida i sí que t’ho diuen! Rentar, planxar, fer llits... Això sí que t’ho deixen fer... És més, et recomanen que ho facis. Una mare que agafa massa els nens a coll o que està massa per ells, que se’ls posa al llit a la nit és criticada: és sobreprotectora, una lloca, una bleda, que es deixa prendre el pèl, En canvi, als anuncis de al tele et diuen: ‘la pica està neta però està desinfectada?’ I aleshores ha ss fe fer servir un sabó que ho deixa tan net que si volguessis podries menjar a la pica. Si una mare ho fa, ningú diu que és una obsessiva de la neteja, no! Aleshores és una bona mare!”.

- Ocupats en tantes coses, queda poc temps..

- “T’obliguen a treballar i treballar en coses inútils... Però és que el terra no et somriu mai, quan el fregues,, el fill sí que et somriu, quan jugues amb ell... Té la seva recompensa, és agradable, cuidar un nen. Si hi ha gent que compra un gatet perquè és agradable! Doncs un nen és molt més agradable!! Però et prohibeixen fer les coses agradables. Et prohibeixen explicar contes: ara la llei és que l’has de deixar despert al llit. Has de sortit de l’habitació estant el nen despert, Fins i tot hi ha algun llibre que diu que si el nen se t’adorm per casualitat, quan tornaves d’algun lloc en cotxe, que el despertis abans de deixar-lo al llit. Si no, així és com el tigre que prova la sang humana, un cop hi ha tastat... El nen ha de tenir clar que el poses al llit despert, i que te’n vas i s’adorm sol, No el pots agafar, no pots explicar contes, no el pots bressar, ni posar-lo calentó al teu llit i dormir tranquil·la,però sí rentar, planxar, fregar, fer hores extra per pagar una escola millor... I cada cegada que plori, anar a fer alguna cosa, encara que sigui el mètode Estivill, o no fer res. Però què gas, si el nen està plorant tota la nit? Tampoc pots dormir... Resumint, ho passes malament.”

- I qui té interès a fer-nos patir tant?

- “Aquestes normes van sortir, les primeres, a finals del s.XVIII, d’alguns autors alemanys. Però ningú llegia sobre això, aleshores. Probablement a finals del XIX es va començar a  popularitzar, i a principis del XX... Hi ha llibres de  1910 que diuen que no moguis el llitet. Abans , els bressols feien una corba per sota, per gronxar. Ara han de ser plans. I hi ha textos que deien que no es gronxés perquè provoquen hemorràgies cerebrals... No se s’hi s’ho creien de debò. Ara no ho diuen, ara diuen que es malcria! Quantes complicacions.”

No som màquines

- Tot plegat és més senzill, doncs?

- “No hem tingut en compte com son les coses realment, hem fet com si els nens fossin maquinetes que funcionen d’una determinada manera. Els nens són criatures biològiques, i la base del desenvolupament humà és una relació molt intensa, durant uns quants anys, amb una persona que habitualment és la mare o una altra persona. En tot cas, una. És com funciona la ment humana, no ho  pots canviar.”

- Un cuidador principal.

- “Què fa que els nens obeeixin els pares? No és la nostra força ni el nostre poder ni la nostra intel·ligència... Als catorze anys? L’únic que fa que un adolescent obeeixi el seu pare és el desig d’obeir-lo. I el desig d’obeir es basa en una relació afectiva molt forta. Si anem minant la relació afectiva es mina la disciplina. No obeeix perquè ‘els nois ara tenen molt respecte’... Obeeix perquè ets la seva mare, que l’ha portat a coll, l’ha adormit,... i t’estima. Volem això? Portem els nens a la guarderia 8 o 10 hores des de que tenen quatre mesos. I als quinze anys volem que tinguin la mateixa relació que van tenir nosaltres amb la mare, que vam estar amb ella cinc anys....? És impossible. No hi ha miracles.”

- Els nens què necessiten?

- “Necessiten un cuidador principal, amb el qual han d’estar gairebé totes les hores del dia, per no dir totes, Des del nostre punt de vista creiem que el que veiem cada dia és el normal, però Occident és una part molt petita del món. Al món, la majoria dels nens van a l’esquena de sa mare durant més de tres anys.”

- Deu haver rebut crítiques.

- “ ‘Tot això que recomanes està molt bé, però...’. Comencem perquè a Omple’m de petons jo no recomano, intento explicar per què el nen fa el que fa. Per què plora? No ho fa per molestar, jo fa perquè el nen petit quan no te la mare plora? Sí molt bé, a les tribus primitives... però les dones d’ara tenim moltes obligacions...’. I jo els diria: ‘Creus que a l’Àfrica es graten la panxa?’. Sisplau! Una dona africana ha d’anar a buscar l’aigua a tres quilòmetres. La dona ha treballat sempre, i molt. D’acord, no treballava d’advocat, però ha treballat sempre. Si les dones africanes duen el nen a l’esquena sempre és perquè tenen molta feina, precisament! Per anar i venir al bressol quan plora s’ha de tenir temps.”

- Anar a l’oficina amb el nen a l’esquena es fa difícil d’imaginar.

- “Hi ha feines que no es pot fer... Però ara podríem fer l’entrevista amb un nen a coll. Per què no pot tenir el fill així la taquillera del cine o l’empleada del banc? Quin problema hi ha? No els ho permetem. Oi que hem vist alguna gitana al mercat amb un nen dins d’un mocador lligat? Aquest mateix nen el veus amb pocs anys agafant el metro sol. A veure si no estan espavilats! Qui se’n va abans de casa, els paios o els gitanos? Són independents en el sentit que no necessiten estar contínuament amb la mare o el pare, i no ho necessiten perquè ja han fet! Mantenen un vincle afectiu molt fort amb la família, per no dependència. I també un vincle cultural important. El nen necessita una

 protecció total durant uns anys per després poder ser independent! Ja se sent segur. Sap que sempre que hi ha necessitat ha tingut algú que l’ha ajudat. I creu que seguirà passant, jo no seran els pares, seran altres persones, que l’ajudaran, i tirarà endavant... El nen que passa cada dia hores plorant i se’l deixa plorar, en canvi... ‘Si no vaig poder convèncer ni la meva mare que em donés el biberó abans de l’hora prevista, com puc convèncer el meu cap que m’apugi el sou?’ “.

Sobre el control d'esfínters

Serà entre els dos i tres anys de vida aproximadament quan la majoria dels infants assoliran el control dels esfínters satisfactòriament sense cap necessitat que hi hagi un entrenament previ ni d’educació especial per part dels adults.

El control dels esfínters no tan sols és l’aprenentatge d’un hàbit o l’apropiació d’un nou coneixement, sinó el resultat d’un pas important en el desenvolupament físic, mental i social de l’infant; en el qual pren la decisió de no deixar lliure curs a la satisfacció de les seves necessitats, sinó que s’encarrega de la incomoditat de la tensió per tal d’assimilar la llei dels adults.

A la base d’aquesta decisió  hi ha el fet que l’infant vol ser com els adults, vol assemblar-s’hi i s’identifica amb les seves normes de conducta.  

Hem de tenir present que el control de les funcions fisiològiques és una experiència completament diferent de les que l’infant ha tingut anteriorment ( locomoció, de repòs, de nodriment, …) les quals es desenvolupen sense que els adults formulin demandes especials. En el control de les funcions corporals, en canvi, demanem a l’infant de col.laborar en una cosa que a ell o ella no li sembla útil, i hi col.labora només per fer contenta la persona adulta amb qui té una relació d’afecte i confiança.

Per part dels adults hem de tenir confiança en la capacitat de desenvolupament de cada nen i nena, basant-nos sobretot en el respecte vers la seva propia iniciativa i del ritme individual del seu desenvolupament sostingut per una seguretat afectiva basada en unes relacions estables, afectives, continues i càlides.

Una atmòsfera educativa adequada permet que l’infant desenvolupi per ell mateix els sentiments d’eficàcia i d’autoestima que l’animen no només per a l’exploració de les seves pròpies capacitats i del seu entorn, sinó que el fan capaç també de poder, mitjançant la imitació, l’assimilació i la identificació, apropiar-se de les regles de comportament de la societat, el seu sistema de valors, les seves normes, com també del seu sistema de límits i prohibicions.

Així doncs, l’infant amb bona relació amb ell mateix i amb el món dels adults mira d’actuar com els adults i se n’alegra.

No necessita que l’entretenim per controlar les funcions corporals, sinó que l’acopanyem en el camí quan se sentí preparat per decidir-se a renunciar a la comoditat que donen els bolquers i  a la satisfacció immediata de les seves necessitats.

Necessita que l’acompanyem amb una empatía comprensiva en els seus esforços, deixant-li la iniciativa d’assumir la responsabilitat.

Perquè la tasca d’educar als nostres fills i filles resulti òptima, la comunicació entre familia i escola és indispensable, ja que tenim uns objectius comuns que són ajudar als nostres infants a progressar i confiar en les seves pròpies capacitats i competències per així afavorir el seu desenvolupament.

Així doncs, el fet de treure els bolquers és un pas prou important en el desenvolupament dels infants que es mereix la nostra mirada atenta i que el tractem amb sensibilitat, sense que sigui un fet rutinari; ja que aquest aspecte del desenvolupament de les persones és extremadament sensible a qualsevol tipus de tensió i ansietat. Un disgust o una malaltia pot provocar algún tipus d’escapament o regresió temporal,… hem de tractar-ho sempre amb la màxima naturalitat i considerar l’incident com un fet sense importancia; els retrets no fan altra cosa que augmentar la seva ansietat i angoixa; com a conseqüència retardar el moment en què s’aconseguirà el control.

El més important en la nostra tasca de pares, mares i educadors és respectar el ritme propi de cada nen i nena i donar temps perquè puguin respondre a les nostres demandes.Educar amb respecte exigeix saber escoltar als nostres infants amb tots els nostres sentits.

XUMET: Plaer de nens/es ... Censura de grans

La succió, igual que el control d’esfínter, roman com a necessitat vital durant un temps perllongat. Aquest període és bastant més llarg del que els adults tenim ganes d’esperar. En general ens molesta i desitgem que s’acabi igual que volem que no hi hagi necessitat d’usar bolquers.

La succió és reflex instintiu de supervivència present en tots els mamífers, permetent-los l’obtenció dels aliments, és a dir que evolutivament va generant plaer. Fins i tot hi ha qui no es xucla el polze sinó un altre dit o, fins i tot dos dits, ( de vegades, al mateix temps podem observar que els infants es pessiguen el l’òvul de l’orella o qualsevol altra part del cos d’una altra persona, cabells, mans..o element extern del que es fan acompanyar per així resoldre la innegable necessitat de succió). A mesura que deixa el pit matern, cerca autònomament plaer i benestar. És probable que el procés de la lactància en els nostres avantpassats fos un procés més perllongat, entre tres i cinc anys. En la nostra cultura – en aquests dies -, segurament que això ens semblarà exagerat, tenint en compte que els nostres infants de cinc anys ja escriuen i comencen les seves primeres lectures. No obstant això… segueixen succionant!, això significa que per més que madurin en altres àrees, el desig de succió segueix present. 

La fi és purament primària: el benestar i plaer que aquest acte ofereix a l’infant.

La succió sol ajudar  a prendre el son, a relaxar-se, agafar força per continuar el dia…,el 80% dels bebès que es xucla el dit sol començar cap als tres mesos, i sol abandonar-ho als 4 anys. L’ideal seria que finalitzessin amb aquest hàbit, segons els experts, sobre els cinc anys.

Arriba un moment que els adults creiem que ja entenen prou de succionar i val la pena que arribats a aquest punt reflexionem per què ens molesta tant als adults quan els nostres fills/es xuclen el dit o el xumet. Els acostumem a dir: no et posis el dit a la boca!, deixa el xumet!, ja ets gran!. Des de la nostra autoritat és possible retirar el xumet, igual que els bolquers, però això no vol dir que l’infant tingui la seva necessitat de succionar inconclusa.

SI CADA ETAPA ES VIU PLENAMENT, S’ACABA PLENAMENT.

 Resum d’un article de la revista número 31 de VIURE EN FAMÍLIA

 Aquest resum està extret de la següent pàgina web:

http://monpetitresor.blogspot.com/2009/11/xumet-plaer-de-nens-censura-de-grans.html

Moure's en Llibertat (Sonia Klíass)

Benvolgudes famílies.

Us fem arribar aquest escrit de la Sònia Kliass, psicòloga infantil, que ens sembla molt representatiu de com ha de ser l’educació dels nens i nenes petites. La Sònia Kliass ve a la nostra escola a fer-nos un assessorament un cop al mes, compartim amb ella les nostres experiències i inquietuds . Ens ajuda en el nostre treball a l’escola. Esperem que sigui del vostre grat i qualsevol comentari no dubteu a compartir-lo amb nosaltres.

Una salutació

Moure's en Llibertat!

per Sonia Kliass

No és estrany que els infants hagin de fer sempre alguna cosa diferent d’allò que estan fent perquè els adults estiguem satisfets?

Quan són petits i estan estirats sobre l’esquena els posem sobre la panxa, quan ja poden estar sobre la panxa els posem asseguts, quan ja s’asseuen volem que estiguin drets i quan es posen drets els fem caminar…

Això qüestionava la metgessa hongaresa Emmi Pikler, als anys trenta del segle passat, en el primer llibre que va escriure sobre desenvolupament infantil orientat a les famílies.

Han passat molts anys però encara no hem après a deixar que els infants es desenvolupin en pau. Més aviat ha passat el contrari: cada cop hi ha més pressa, més estimulació, més exigències, menys confiança i menys respecte envers al procés motriu dels infants.

Com a pares, tots volem que els nostres fills tinguin un desenvolupament sa i normal. Durant el primer any de vida el desenvolupament motriu ens dona pistes per saber si l’infant creix amb salut. Per això quan fem les revisions periòdiques amb el pediatre a més de pesar, mesurar, etc., ens fan preguntes sobre el seu procés motriu. Ja aguanta bé el cap? Ja s’aguanta assegut? ,etc.

La feina extraordinària que va fer l’Emmi Pikler i que encara es fa a l’Institut Pikler – Lóczy de Budapest (un orfenat creat després de la segona guerra, que també és un centre de formació i recerca de desenvolupament infantil), va ser confiar plenament en les capacitats dels infants en desenvolupar-se lliurement en el seu procés motriu sense la intervenció directa de l’adult. Sempre hem de tenir en compte que la base primera perquè es puguin desenvolupar bé és que els infants se sentin satisfets, segurs, cuidats i estimats. Quan diem “sense la intervenció directa de l’adult” no vol dir que l’adult no estigui present, al revés, l’adult està molt present però no intervé directament en el procés motriu de l’infant.

Partint d’aquest principi, a l’Institut Pikler – Lóczy els infants tenen llibertat de moviment per fer el procés motriu amb tranquil·litat, amb un espaï, mobiliari i material dissenyat i elaborat especialment per afavorir la motricitat i l’autonomia. Els infants poden experimentar i desenvolupar-se seguint el seu ritme propi sense que ningú els doni presses, ni pautes concretes d’allò que han de fer. Els adults confien en la intel·ligència del seu organisme i respecten el procés que fan els infants. Per descomptat, també estan atents per observar si hi ha algun problema i també busquen donar l’ajuda que sigui necessària.

Gràcies a aquesta experiència nosaltres podem accedir a un coneixement que és el resultat de 60 anys d’observació de més de 2.000 infants desenvolupant-se amb llibertat de moviment. L’Institut Pikler – Lóczy ha pogut crear unes noves taules de desenvolupament basades en l’observació d’allò que fan els infants i no basades en allò que ens sembla que haurien de fer! Per això podem fer servir un vocabulari diferent i en comptes de dir “s’aguanta assegut” diem “ja pot seure per ell mateix”.

Els infants que tenen la sort de créixer amb aquest respecte i confiança mostren una altra qualitat en el seu cos , en el seu moviment i també en la seva actitud. Són infants que tenen molta seguretat, molta qualitat i harmonia de moviment, se senten segurs i satisfets, són també prudents i gaudeixen de la seva activitat autònoma.

Els professionals de l’Institut Pikler saben que hi pot haver una gran diferencia de ritme entre els nens i no comparen mai un infant amb un altre. Cadascú segueix el ritme que necessita el seu organisme i que sigui compatible amb el seu caràcter: un infant que té el cap més gran necessitarà més temps per sostenir-lo, un infant que té el to muscular més baix necessitarà molt més temps per arribar a seure’s, un infant que necessita més seguretat no voldrà arriscar-se a caminar fins que no se senti molt preparat, etc.

Gràcies a les observacions d’aquests professionals sabem, per exemple, que un infant que ho fa per ell mateix pot girar-se de panxa als 4 mesos, o bé als 5, o als 6, o als 7 i fins i tot als 8 mesos sense cap problema, dins d‘una total normalitat. També, si els deixem seure’s per ells mateixos, aquells que van més ràpids ho faran cap als 8 mesos però d’altres ho faran amb 9, 10, 11 mesos, i fins i tot després de l’any. Però quan arriben a seure’s tindran l’esquena ben posada i un bon equilibri. I això mateix passa en relació al caminar: si no els fem caminar ho faran segurament una mica més tard però tindran molta més qualitat. Si els deixem llibertat per experimentar al seu aire, faran una gran varietat de moviments (tots aquests moviments estan descrits en el llibre “Moverse en libertad” de la Emmi Pikler, editorial Narcea) i podran desenvolupar una bona motricitat amb agilitat, flexibilitat, força, equilibri, coordinació, etc.

Tenim tendència a pensar que és un avantatge que passin aviat per les etapes motrius , com si això fos signe de més capacitat o més intel·ligència. Però això no funciona així. Fer-ho ràpid no aporta cap avantatge en absolut. I fer-los anar més ràpid d’allò que farien per ells mateixos només als aporta inseguretats, falta de confiança, menys qualitat en el moviment i possibles problemes en les articulacions que encara no estan preparades.

Hi pot haver un gran marge de diferència entre un nen i un altre. No els comparem, això no els beneficia. No estiguem pendents d’allò que encara no són capaços de fer. Observem què fan perquè un petit moviment que sembla tan insignificant també té la seva importància dins del procés. Observem la gran riquesa de moviments que experimenten un cop i un altre amb gran voluntat i perseverança. Observem com s’entrenen i com es preparen amb tanta saviesa. Aprenem dels infants i gaudim amb ells de l’alegria de créixer i desenvolupar-se!

http://doulatk.blogspot.com/2008/04/moures-en-llibertat-emmi-pikler.html

La Panera dels Tresors

La panera dels tresors és una proposta de joc basada en l’activitat sensorial; és una activitat d’exploració, on el nen observa i descobreix les característiques i qualitats dels objectes. Amb la panera dels tresors l’infant aprèn sol i per ell mateix. L’adult, amb la seva presència i atenció, li dóna seguretat i confiança.

Per fer-la cal omplir una panera de vímet amb objectes d’ús quotidià escollits amb l’objectiu d’estimular i despertar els cinc sentits dels infants: la descoberta i desenvolupament del tacte, el gust, l’olfacte, l’oïda i la vista; el sentit del moviment del cos i conèixer el món que els envolta.

La panera no conté joguines comercials ni objectes de plàstic que només aporten la varietat de color. La vida quotidiana ja és plena de colors. L’interès principal està en el fet d’oferir als infants tota mena de materials naturals, que normalment no són els donats. El propòsit és proporcionar-los la gamma més àmplia possible d’experiències sensitives (temperatura, forma, color, olor, so, consistència, etc.).

Per aquest motiu necessitem la vostra col·laboració. A continuació trobareu un llistat de materials adequats per realitzar aquesta activitat. Són objectes que podeu trobar per casa, confeccionar, recuperar dels comerços o comprar. Sobretot us demanem que tot el material estigui net i en bon estat.

·         OBJECTES NATURALS: pinyes, petxines, carbasses seques, plomes grosses, taps de suro de diverses mides, pinyols d’alvocat, pedres de riu gran, cargols de mar, esponja natural petita, trossos grans de suro, closques de coco...

·         OBJECTES MANUFACTURATS DE MATERIALS NATURALS: pilotes de llana, cistells petits, calçadors de banya, pinta, brotxa d’afaitar, raspall de dents, brotxa de maquillatge, raspall d’ungles e fusta, bossa de vímet amb nanses.

·         OBJECTES DE VIDRE: morter i mà de morter, ampolletes de perfum, potets de melmelada, llàgrimes de làmpada, mirallet, poms d’armari, pots de cosmètica, taps grossos d’ampolles, capsetes de vidre, bales grosses...

·         OBJECTES DE GOMA, ROBA, PELL I FOLRE: moneder de pell, bosses petites de plantes aromàtiques, estoig d’ulleres de pell, saquets de feltre plens de mongetes, pilotes de tenis, cintes de textures o colors variats, taps de banyera amb cadena, cremalleres, agafadors de cassoles de ganxet, nina de drap, xarxa de pesca....

·         OBJECTES DE PAPER I CARTRÓ: paper setinat, capses de cartró de diferents colors i mides, capses decorades, paper de vidre, polvera de vellut, cons i tubs de cartró...

MOLTES GRÀCIES PER LA VOSTRA COL·LABORACIÓ